Es dimarts, les 17.00 i encara no ha començat el breffing, el que si que ha començat es el conte enrera per afrontar el IronMan “més dur del mon”. Estic neguitós perquè m’agradaria sopar d’hora i intentar dormir una mica abans de que al despertador i apareguin les 3:30 però els organitzadors de la cursa tenen problemes tècnics i no poden passar-nos el Power Point a la fantàstica pantalla que s’ha instal·lat a la zona d'estands.
El Toni far d’esperar s’acomiada del director de la cursa com si el conegués i aquest l’hi fa un gest com de “no podem fer-hi més”.
Finalment comencen les explicacions en francès i els responsables de cada disciplina, previ aplaudiment van comentant els gràfics que apareixen a la pantalla, fan un repàs ràpid del punts conflictius del tram de vici etc. I el Vincent ens va traduint entre la confusió…
Veig les 21:00 al meu rellotge, ja soc al llit i estic content de no sentir-me pesat pel plat de pasta XL que he sopat, També he vist les 22:15 al rellotge i em preocupo perquè tot i ser aviat, les 3:30 també ho son molt. A les 2:15 tinc que anar al lavabo, dec estar massa hidratat però penso en positiu i crec que malgrat no haver dormit gaire he pogut descansar i ha més, hem queda més d’una hora per llevar-me.
NATACIÓ
Encara es fosc i no hi ha calaixos de sortida, estem tots junts i no pas al darrera del tot, penso que potser em passarà la gent per sobre quant entrem a l’aigua però la veritat es que no estic agoviat. La gent no està molt enganxada entre si, hi ha espai de sobres per escalfar els braços i passar entre la gent.
Donen la sortida i no veig cap a on tinc que dirigir-me però com que tots anem al mateix lloc vaig seguint a la gent. En arribar a la primera boya es fa una mica d'embut i intento anar per l’exterior per evitar-ho, vaig cómodo i encara falta molt, la següent boya es troba a l’altre extrem del llac i es fa una mica llarg però quant em dono conta ja he fet la primera volta. Miro el rellotge i son les 06:35, em poso content. Per anar bé hauria d'arribar a la boya del final a les 06:55 i quant i arribo em quedo sorpresa. Mentre avanço vaig fent càlculs i penso que deuen quedar 1000m. i si nado com fins ara arribaré amb 1h.15 min i seria molt bon parcial per mi. Tinc bones sensacions i només de tan en tan m’apareix aquella sensació d'ofec que fa que m’hagi de despendre de la mucositat que se'm genera al coll. Hem sento molt bé i crec que estic nedant més ràpid que la resta del meu voltant, fins i tot m'atreveixo a incrementar el ritme per avançar als qui tinc massa estona al meu costat.
Ja veig la grava del fons i la gent es posa en peu per treure’s el neoprè però jo aprofito aquells metres per nedar i em trec el neoprè de camí al boxes.
Primera part superada amb èxit, “1h10min.” I a més no he patit.
BICI
Els primers 45km del cirqüit de bici pujan fins a Les Means a uns 1300m per tornar a baixar per desprès de creuar el Pont Nou, tot i el desnivell els poblets pels que passbucòlicsucolics i hi ha unes vistes impressionants. Durant la pujada m’he trobat al Juanlu i hem xerrat una estona i hem comentat l’ho bé que havia anat l’aigua. Encara es veu gent nedant.
Abans d'arribar a Embrun em prenc un cafè, bé, un gel de cafè que vaig comprar a la fira i que per cert estava boníssim.
Per la carretera de St. Andre i St Clement el recorregut també es molt xulo, hi ha ombra i va pujant i baixant tobogans fins a Gorges du Guil on he començavançar a gent que previsiblement reserbavenforcess per a la cirereta del partís, el Col d’Isoart.
Jo no veig necessari reservar-me perquè amb el Toni i el Vincent vem fer aquesta part del recorregut amb cotxe i desprès del coll tenim molts km de baixada per recuperar.
M’he menjat una barreta al llarg de tot el camí i ara crec que es el moment de prendre'm un altre gel per afrontar la pujada més dura. El desnivell no acaba d’enpinar-se i apareix el cotxe del Jordi amb la Ruth i la canalla. Només estan uns segons amb mi però em sembla que he fet un grapat de km al seu costat, m’ha fet molta il·lusió. La tasca dels soporters també deu ser molt dura perquè localitzar-nos al llarg del recorregut es molt difícil.
Ara ja hi ha molt desnivell, els pinyons i son tots.
Dues curvas abans d'arribar al coll hi ha una estelada enorme a una tartera com si l'aguesin posat per mi, es el punt àlgid de la carrera. Afloren emocions.
Ja soc al coll, i veig molta gent, en Jordi corre al meu costat per animar-me, i em diu que agafi alguna cosa de l’avituallament però encara tinc aigua i penso que estic competint i que cal anar ràpid, no perdo temps i enfilo la baixada cap a Briançon.
Normalment soc una mica poruc baixant grans desnivells però en aquesta ocasió em vaig sentir amb molta confiança i penso que vaig arribar bastant rapit a baix.
Tot anava sobre rodes, mai millor dit, quant de sobte intento pujar els pinyons per afrontar un petit repetjó i la maneta del Canvi no em respon.
Faig una mica de pressió a la maneta i el cable es surt.
En el primer moment penso que hauré de deixar un pinyó intermitg així no em caldrà canviar però això no es possible. Si es trenca el cable has d’anar amb el pinyó mes petit.
Amb el plat petit encara puc anar avançant però de cop apareix una rampa de 2 km i em veig obligat a baixar de la bici per pujar-la.
Canvi d’estratègia, ara l’objectiu es acabar. Queden uns 50km i recordo que encara resten dues pujades fortes que també les puc fer caminant, si la resta del camí puc pedalar encara que sigui amb el pinyó d’11 i canviant de plats ja estarà bé. Al cap i a la fi Embrun es molt dur i s’ha d’acabar amb el temps que sigui.
S’ha parat una moto amb un jutge i m’ha intentat reparar el canvi però no en sap prou i només aconsegueixo haver d’aguantar el cable sense funda amb una ma.
Ha un home l’hi dec haver fet llàstima i també a provat de reparar el canvi, aquest cop he tingut més sort, m’ha tallat el cable que feia nosa.
Encara hi ha pendent però ja puc pedalar. Sorpresa!! Em trobo al Toni, que suposadament havia d’estar bastant avançat. I aquesta situació em motiva molt perquè això vol dir que encara sóc competitiu.
Arribant a un avituallament m’acomiado del Toni que ha de repostar i enfilo la baixada amb la mentalitat d’anar guanyant temps per quant arribi la pujada forta i hagi de caminar.
Ja veig Embrun de fons, tinc l’esperança de que la pujada que queda no serà molt dura i podré fer-l’ha pedalant. Al garmin ja hi consten 170km i m’enganyo a mi mateix pensant que potser no es gaire dura la pujada a Xalvet. M’avança molta gent i n’hi ha que se’m queden mirant per l’esforç que estic fent, semblo ruc i em veig obligat a donar explicacions a qui em mira massa, hi ha un espanyol que ja m’ha vist pujar caminant a l’anterior pujada i em dona molts ànims,_ Venga chaval que falta poco diu. M’avança una furgo holandesa que va molt lenta perquè el transit està restringit, a la poca estona m’avança novament i en adonar-se de l'avaria em proposa agafar-me a la furgo per superar aquell tram tan dret que estic fent a peu però refuso l’oferiment. Per fi arribo a l’últim habitua llament, on comença la baixada i puc pujar a la bici. La baixada es molt dreta i l’asfalt en molt mal estat però la idea de recuperar el temps que he anat caminant no em marxa del cap i fins i tot avanso a d’altres ciclistes. Per fi arribo a boxes, espectacular!!! 400m de catifa blava i baixo de la bici amb un temps de 8h.04min.52 seg.
Carrera
El primer que he fet desprès de deixar la bici es engegar el 2on garmin. El garmin que tinc nomes dura 9h i per al tram de bici encara he tingut prou bateria però l’hi he demanat al Gerard el seu per poder utilitzar-l´ho a la marató i clar ha d’agafar cobertura gps mentre em canvio de roba. Un cop m’he canviat i m’he pres un gel decideixo agafar un bidonet de bici en lloc del got que la organització ens ha donat per beure als avituallaments ja que està fent molta calor i podria fer-me falta aigua entre un avituallament i el següent. Arriba el Toni a la T2 i xerrem una mica, ell tampoc a tingut sort a la bici, a l’últim moment ha punxat roda i ha hagut de reparar-la. M'acomiado d’ell amb l’intriga de si tornarem a veurens o no i comenso amb molta motivación la marató d'Embrun.No en sabem gaire cosa de la marató, ni la web, ni la revista, ni el breffing ens ha aclarit gaires coses del desnivell ni el tipus de terreny però aquesta disciplina es la que millor se'm dona i tot mirant el paisatge, la gent que anima i el rellotge per anar fent números se'm passen els quilometres volant.
Hi ha algun tram bastant solitari que es fa una mica pesat però de tant en tant apareix la Lluïsa per algun recó animant o en Jordi fent fotos. Bé, en aparèixer el Jordi em dona la mala noticia de que la Delia no ha arribat al temps de tall per molt poquet. La bici d’Embrun es molt dura i a sobre els temps de tall molt exigents.
A la marató m’ho estic passant molt bé, te més desnivell del que em pensava. Em sento molt bé però actuo amb prudència perquè fa molta calor i estic suant molt. En qualsevol moment em podria aparèixer una rampa per falta de sals. M’aturo a tots els avituallaments per hidratar-me amb isotònics i carregar el bidonet amb aigua per refrescar-me el cos i mullar els llavis que s’assequen ràpidament. Durant la primera volta he agut de caminar una mica però tinc la impressió de que no es per esgotament físic sinó mental perquè penso massa en el que em queda per fer i que tindré que tornar a passar per aquest lloc, però ràpidament arribo al llac i un cop vorejat ja només em quedara una volta. Hi ha molta gent i això m’anima.
La segona volta no se'm fa tan pesada, serà la última, vorejar el llac, passar per sota del pon, superar una pujada, passar pel carrer principal d’Embrun, fer una baixada amb important pendent, passar per una zona de cultius sota la catedral,creuar el riu, intentar no caminar en el tram de l’altre banda del riu. Ja m’acosto un altre cop al llac i aquest cop vorejant-t'ho ja hauré acabat, assaboriré lentament l'èxit, tinc ganes d’acabar però a l’hora penso amb els companys que encara els i quedarà una estona. La gent em fa sentir important, n’hi ha molta i la entrada a meta un espectacle on el protagonista¡ soc jo!!!
